La deessa Cabra (Cabira o Cabíria) | mitologia catalana

[Dibuix de la deessa marina Cabiria o Cabra i amb el seu pare, el déu marí Proteu.]

A l'antiga mitologia catalana, l'avatar de la deessa lunar Cabira o Cabra era considerada una nimfa, filla de Proteu i d'Anquínoe. Va ser muller d'Hefest i mare de diversos fills, que s'anomenaren Cabirs, els mascles, i Cabírides, les femelles. Tant a Cabrera de Mar com a Cabrils, ambdues al Maresme, Catalunya, com a l'Illa de Cabrera, a les Illes Balears, com al Collsacabra, Osona, Catalunya, o al Montcabrer, Alacant, País Valencià, hi devia haver presència d'aquests animals i eren espais consagrats a la deessa.

Cabrera de Mar, per tant, és un municipi consagrat a la protecció d'aquesta deessa mare, matrona de mariners i dels ports marítims. Les cabres eren considerades sagrades, especialment les blanques, color lunar per excel·lència, pels adoradors d'aquesta deïtat. 

Cal entendre que una possibilitat no exclou l'altra, sinó ben bé al contrari. Pel fet que hi hagués presència dels animals, els antics associaven l'emplaçament a la deessa.

La cabra, present a l'antigor a la major part de muntanyes de Catalunya, per la seva resistència i la seva alimentació  devia ser un aliment

La deessa lunar Cabra o Cabira i els seus rituals

En honor a la deessa Cabira i a les seves filles, les Cabíries, es celebraven antigament els rituals lunars anomenats Les Nits de Cabira o Cabíria, uns festivals propies de les ciutats on eren adorades aquestes deïtats. 

Les festes se celebraven en qualsevol moment entre maig i setembre, però hi havia una gran celebració especial el mes d'agost. La principal celebració durava nou dies i els que hi participaven eren purificats dels seus crims anteriors per sacerdotesses. 

Probablement es sacrificava l'animal divinal, sagrat i totèmic, en aquest cas la cabra o boc expiatori, al qual, per imposició de mans, en un ritual de màgia per contacte, es creia que es podien traspassar els pecats o les faltes. Hi ha testimonis de que es feia una mena de confessió pública. Sembla que les dones i els nens participaven especialment en aquestes cerimònies. 

Els sacerdots dansaven, i eren anomenats Salins (salii), segurament pel caràcter marí de Cabira. Els iniciats, segons Apol·loni de Rodes, portaven una cinta porpra a l'entorn de la cintura i un amulet que els preservava dels perills de les tempestes a la mar. La festa es feia de nit i durava també nou dies, un nombre lunar, en els quals tots els focs de l'illa eren apagats i s'oferien sacrificis als morts. Aquest apagament general es fa per rememorar quan el sol mor per l'oest, al mar Atlàntic, i penetra a les aigües per passar a l'inframón. Aleshores esdevé senyor del mar i la terra queda en mans de la deessa lluna. El foc s'encenia quan retornava el vaixell que havia portat ofrenes al santuari lunar, i se celebraven banquets. 

Cabira i el signe de la deessa de Capricorn

La deesa lunar Cabira o Cabra fou representada amb mig cos de cabra i mig cos de peix o dragona o serp, pel seu caràcter mariner i per ser la lluna, la reina de la nit i de l'inframón humit i del fred hivernal. De fet, la seva imatge és la del signe de Capricorn del zodíac que, per tant, seria un signe femení, per excel·lència, com el de Verge o Balança.

La deessa Cabra o Cabria, mig cabra i mig peix, és el signe del zodiac corresponent a Capricorn.

El terme 'Capricorn' significa la banya de la cabra. Les caracteritzacions tradicionals de Capricorn el mostren com una cabra de mar. També la divinitat de la saviesa i de les aigües, Enki, que segurament era una deessa, tenia el cap i el cos superior d'una cabra i el cos inferior i la cua d'un peix. Més tard seria conegut com Ea. Era la divinitat de la intel·ligència, la creació, l'artesania, la màgia, l'aigua, l'aigua de mar i l'aigua de llac. El seu periode va del 21 de desembre al 21 de gener.

El mite explica que quan Zeus lluità amb els Titans es va fer una cuirassa amb la pell d'aquesta cabra, anomenat ègida. Tot i que les diverses tradicions l'imaginen de manera diferent, generalment l'ègida de Zeus era un escut i la d'Atenea era una coraça de pell de cabra. 

La égida se mantuvo en la antigüedad como símbolo de la invulnerabilidad garantizada por los dioses.També que  i va posar a la cabra mateixa al cel, convertint-la en la constel·lació de Capricorn.

Les deeses Cabra: Amaltea i Cabira

La deessa Cabíria, Cabiria o Cabra també és la mateixa que la deessa Amaltea, o deessa Amal. Cal sospitar que el nom Amal en realitat no fos originalment Mamal o Mamaltea, que prové de la mama o del pit femení, si ens atenim a la seva funció al mite clàssic, on Amaltea apareix com la mare o la nodrissa del déu solar Zeus quan aquest és un infant. Amaltea, per tant, el crià en secret amb l'objectiu d'evitar que el déu solar Cronos el trobés i el devorés, en el reiteratiu esquema astral hivern-estiu, on el pare mata o es cruspeix el fill. Per protegir el nadó, Amaltea va reunir al seu voltant els Curets, que amb les seves danses sorolloses i els seus cants ofegaven els plors del nen. 

També es deia que Amaltea havia penjat l'infant d'un arbre perquè el seu pare no el trobés "ni al cel, ni a la terra, ni al mar". Aquesta és una clara alusió a la presència del sol penjat de la corona o les branques de l'Arbre Còsmic Universal. De vegades, també s'humanitza a Amaltea i se la representa com una nimfa que dóna a Zeus llet de cabra. D'altres vegades, Amaltea és la cabra mateixa.

Estem al davant del procés habitual de mutació sacerdotal dels astres primer en animals totèmics (animalització astral) i després en persones humanes (humanització astral). Els antics catalans, primer van divinitzar els astres i després van associar-los amb els animals. Així, la cabra es va identificar amb la deessa lluna i el cabir o boc amb el sol (animalització astral) i l'animal va passar a tenir els poders i les propietats de l'astre divinitzat. Després van transformar l'animal femení en una nimfa, amb forma humana però poders divinals, i l'animal masculí, en un cabir o sàtir, mig home i mig boc. 

Així, tenim que la nimfa Amaltea era filla de Melisseu, l'Oceà. La cabra Amaltea era filla d'Hèlios, el Sol, i vivia en una cova a Creta. Quan és una nimfa, s'anomena Amaltea i quan és animal s'anomena Aix. Ens diu la tradició que, com a animal, tenia un aspecte terrorífic i que els Titans s'espantaven tant en veure-la que la deessa lunar Gea la va haver d'amagar en una cova de les muntanyes. També es creia que en el procés l'animal sagrat es va trencar una de les banyes i la nimfa Amaltea la va omplir de flors i fruites i la va oferir a Zeus. 

D'altres versions del mite asseguren que va ser Zeus mateix qui va trencar la banya i després la va regalar a Amaltea, prometent-li que aquell corn sempre li proporcionaria tot el que desitgés. Però Amaltea va donar la banya al seu germà Aqueloo (Aquil·les), que s'havia trencat la banya lluitant amb Heracles per obtenir la mà de Deianira. Aquesta banya seria coneguda des de llavors com el corn o la banya de l'abundància o cornucòpia. D'aquest mite ha sorgit l'expressió catalana trencar-se les banyes quan hom s'obsessiona en aconseguir quelcom que ens suposa un esforç o que presenta una dificultat.

La cornucòpia o corn o banya de la deessa Cabra o Cabira.

Segons l'antiga mitologia, aquest corn de la fertilitat va tenir nombrosos propietaris. Va esdevenir el símbol de l'abundància, de la fertilitat i de riqueses inesgotables i l'atribut de nombrosos avatars divinals del sol i la lluna, com ara Hades, Gea, Demèter, Cíbele, Hermes, etc. També va esdevenir un símbol relacionat amb els rius, que fertilitzen la terra. A més, el terme Corn d'Amaltea s'aplicava també quan hi havia una comarca especialment fèrtil.